Per anònim
Des de ben petita la meva família ha estat complicada, una unitat petita però complicada. Vivia únicament amb la meva mare i el meu pare sent filla única i sense tenir cap altre membre familiar a l’illa de Mallorca. El meu pare sempre estava ocupat amb el treball i la gran quantitat del temps em quedava tot sol a casa amb la meva mare.
Ella era alcohòlica. El seu caràcter canviava completament en beure. En un moment passava de ser una bona mare a ser una persona que em feia tenir por. Entrava a la meva habitació i desordenava totes les meves coses, m’insultava o insultava els meus interessos… Arribava a un punt que només podia triar entre fugir de casa o tancar-me en el bany amb el mòbil a la mà, preparant-me per a cridar al meu pare. Va arribar a un punt en el qual amenaçava amb autolesionar-me i encara recordo les seves paraules de desinterès.
A més de tenir aquesta situació a casa, en el col·legi em feien *bullying per tenir sobrepès i estrabisme. No hi havia cap lloc on poder anar i estar còmoda amb la gent i això va arribar fins a les xarxes socials, on publicaven fotos meves amb motiu de mofa.
Avui dia ja compleixo 22 anys, edat a la qual mai m’hauria plantejat arribar. Han estat anys de comprensió cap a la meva mare, acceptació per part meva però també de moltes dificultats.
La depressió i l’ansietat són trastorns molt difícils d’abordar, el teu cap sempre et recordarà les paraules que t’han dit des de ben petita i has de treure forces d’algun costat per a poder sobrepassar aquests pensaments.
Encara continu tenint recaigudes i moments de feblesa encara que sembli que ja he superat el meu passat. Però el passat també és la raó de qui soc en el present.